LES ALTRES LLENGÜES DE CULTURA
Un argument molt important en el fabrisme és l’harmonia Amb les altres llengües de cultura. Per això escrivim àcid i quietud quan era tradicional escriure àcid i quietud. Això i moltes coses més.
Sens dubte és un bon criteri, que en el cas de la ela geminada Fabra no el fa explícit, però sens dubte el segueix. La doble ela és un signe ortogràfic molt estés en les llengües europees i llevat dels casos del gallec, el castellà i el català, no representa una palatal, sinó una lateral simple o geminada segons els casos. En molts idiomes és un simple signe ortogràfic amb el mateix valor que la ela simple.
Deixem de banda idiomes com l’occità, l’alemany, el romanx... i centrem-nos en l’anglés , l’italià i el francés.
En anglés no és escassa la grafia de doble ela, tant en cultismes del llatí o grec com ara colloidal, college, ilumination o to collaborate com en altres mots, tal com en la terminació -ally de finally i tantes paraules. Amb abundància de casos com gallery , gallows o to allocate. Però no és una geminada. No sabria explicar perquè està present en mots patrimonials, però per al que en interessa és un signe ortogràfic que no representa geminació en la pronúncia. Els cultismes amb doble ela llatina o doble lambda grega es transcriuen sistemàticament amb -ll- .
L’italià és en certa manera el cas contrari: el paradís de la geminació i de les consonats dobles. En la ela valor fonològic i s’oposa tant a la ela palatal com a la lateral simple (palla, paglia, pala) A banda des casos de fonètica sintàctica, que no manquen, la ela doble es pronuncia geminada tant en mots patrimonials (allora, colle, crollo, pollice) com en cultismes (allegoria, illudire, allegrare, collegio).
Dins els dialectes catalans, el baleàric és el que té una situació més propera al l’italià pel que fa a la ela geminada.
La complexitat fonètica del francés també té un cert paral·lelisme amb la del baleàric. El vocalisme és complicat i el consonantisme no ho és menys. Tenim les assimilacions consonàntiques, les liaisons… però hi ha poca geminació, abunden les lletres dobles, però quasi sempre es pronuncien simples.
Com que el francés resulta pràcticament desconegut per a quasi tots els menors de 60 anys, faré un esforç per explicar-ho, demanant disculpes per l’atreviment de la meua ignorància.
Qualsevol que cerque informació sobre la ela geminada en català a Internet, en trobarà a cabassades, però la mateixa recerca en francés resulta decebedora, sembla com si la ela geminada només fos una qüestió catalana. És com si vols saber com funciona l’article neutre en francés; t’adones que aquesta categoria no existeix en la llengua dels veïns del Nord, si més no amb aquesta denominació, els conceptes són diferents. La Gramàtica francesa dedica poc espai a les geminacions consonàntiques en general i la ela geminada no hi és un concepte individualitzat.
En francés la geminació pot tenir un valor fonològic en comptades ocasions per diferenciar formes verbals: Il courait [ilkuʁɛ] / il courrait [ilkuʁʁɛ] o per evitat l’ambigüitat en casos com: l'Assyrie, la Syrie.
En general és una qüestió de fonètica sintàctica o d’èmfasi. És freqüent geminar el pronom l’ davant verb en vocal: “Dans une phrase comme Je l'ai dit, [l] est souvent prononcé double dans une grande partie de la France.”[1]
I també:
“La gémination est un fait général quand la rencontre de deux consonnes est due à la succession de deux mots, ou à la disparition d'un e muet ou à l'addition d'une désinence ou d'un suffixe : meR Rouge, là-DeDans, couRRai.”
El fenomen més equiparable amb la ela geminada catalana és aquest:
“La gémination est fréquente aussi, dans le niveau soutenu, avec le préfixe in- et ses variantes : illégal, inné, irréel. La prononciation par une consonne simple est correcte cependant.”
Cal observar que en aquest cas geminar és propi del parlar acurat, elevat (soutenu), espontàniament no se sol fer la geminació, ni es considera incorrecte no fer-la.
Però els preceptistes consideren afectat duplicar consonants sense motiu, ja hem dit que les grafies dobles no solen representar pronúncies geminades, que no es fan mai en mots patrimonials (attendre, donner, aller, village) ni s’haurien de practicar en cultismes tipus grammaire, illustre o littérature. Però el pes de l'Ortografia sobre la llengua parlada és fort en la llengua francesa i fins tot es pot sentir dir Hollande amb geminada.
“Il est plus affecté de recourir à la gémination à l'intérieur de mots savants comme addition, syllabe, collègue, grammaire, sommité, cannibale, littéraire, etc.”
La conclusió és que les llengües més cultes no sempre són el millor model per a tot i que el francés no perdria res si simplifiques una mica aquest enfarfec de consonats dobles que no es pronuncien com a tals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada