diumenge, 10 de desembre del 2023

MARINADA i SALOBRE

 

 

MARINADA

 Mercé Estrela Tena

XLII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2022

Viena Edicions 2023


Ens trobem davant un poemari complex, que no ho és per la complicació formal ni per constituir una poesia  densament conceptual,  sinó pel seu dramatisme, la intensa força dels sentiments i les sensacions que transmet i pels diferents plans en què es mou.

 Això no vol dir que siga un llibre sense unitat, sinó que aquesta no és sempre visible, però  ja el títol del poemari i de les tres parts que el componen: Vent salobre, Regust salnitre i Flaire de sal, ens donen una pista i una lectura reposada -és un llibre que cal llegir i rellegir per assaborir-lo- ens confirma que els seus poemes, que en una primera impressió poden semblar illes que no formen arxipèlag, mantenen una cohesió pregona. Hi ha la mar, en presència on en absència, en present o en passat, com a paisatge amable i enyorat o com escenari quasi apocalíptic, hi ha un jo turmentat que recorda i recapitula, hi ha referències geogràfiques i polítiques integrades en una història personal… Però anem a pams.

 

VENT SALOBRE

 

Aquesta  primera part és aparentment la més objectiva, el jo poètic no es fa quasi mai explícit i predomina la descripció de paisatges i costums, quasi sempre intemporals o referits a un temps passat, una infantesa i adolescència situada en els anys 60 i 70, un temps remotíssim per a alguns lectors, però ple de vivències personals i col·lectives per a d’altres, per  a una generació que visqué - que visquérem- la darrera etapa del franquisme  i l’albada de la democràcia. Així doncs l’actitud del jo poètic no és la de simple descripció ni complaença - si bé hi ha moments on domina el sentiment de joia, de record emocionat o de simple goig de la mirada i els sentits- sinó de  vivència i valoració que s’expressa amb un epifonema contundent, com el el cas de poema “Bous a la mar”

 

Alcohol, rialles, alcohol.

Quatre dies de costums.

 

Espectacle d’humanoides

 

El paisatge és marítim, mediterrani, sempre amb la mar al fons, una mar coneguda i domèstica: la platja de Natzaret, les Arenes, la Devesa  i els muntanyars, l’Albufera, l’Horta…No és una mar camí d'aventurers de pirates, de descobridors ni de baleners, és una mar que es contempla des de la vora o que simplement està pròxima, i sobretot unida a una sensació de goig i plenitud com només es pot viure en la infantesa. El poema que comença amb els versos

 

Érem pobres de diners

ens havíem furtat la calma

 

després de descriure un dia de platja amb uns tons gairebé estellesians, acaba amb un vers no desproveït de simbolisme:

 

Vents de mar  mudaven l’horitzó

 

La joia de viure, a través de paisatges coneguts i vivències quotidianes, amera aquesta part del llibre, on es respira una atmosfera panteista de natura plena, malgrat les  misèries humanes.

 

 

 

REGUST SALNITRE

 

La sal té molts usos i posseeix un simbolisme variat i ric, no sempre positiu. La sal és corrosiva i resseca, fa estèrils els terrenys, el terrer, la vida. El regust salnitre evoca un temps de la vida adulta conflictiu i amarg, un temps de solitud, de pèrdua, d’amor frustrat i de sexualitat insatisfeta o degradada.

 

                        Sirenes de pits caigut i cabellera grisa

                        llancen esgarips de laments en recordar

 

                        noms efímers de nàufragues

                        delineats sobre la pell nua.

 

El record és un sentiment dominant en aquests poemes, un record que no aconhorta

 

                        Al ventre de la balena

                        del temps irrecuperable

 

                        fregue la llengua d’espart,

                        cinyell de paraules ràncies.

 

La mar esdevé una expressió del món interior, de les pròpies vivències

 

                        Vaig perdre navilis i velam,

també la bandera corsària,

en aquella travessia nostra.

 

Els propis sentiments prenen així una dimensió còsmica:

 

                        Crits eixordadors d’ocells captius

                        ofeguen la maror que m’agita,

                        ancorada al rocam del passat.

 

 

FLAIRE DE SAL

 

La tercera part del poemari és complexa, per una banda reprén imatges i elements de les dues parts anterior, per altra obri una nova perspectiva que no és simple i que introdueix elements com la nostàlgia i un sentiment de  pau i plenitud assolit després del drama intern dels poemes anteriors. Retornen algunes referències socials i geogràfiques esvaïdes i la natura plena i orgiàstica es fa de nou present. Són poemes situats en el present o en el passat immediat que expressen una situació de maduresa i fins i tot de felicitat; ara la mar és un horitzó absent, enyorat:

 

            On és la mar, que enlloc

            veig onades i veles?

 

            Se l’ha engolida el temps?

 

Ara el paisatge és la serra, representada per la vegetació mediterrània d’estepes i pebrella, romer i ullastre, i la mar és enyor, record i interiorització:

 

                        Sense reeixir-hi, els narius cerquen

                        la flaire de sal, peix i mol·luscos,

                        d’algues seques i roques mullades

amb descomposició de plàncton.

 

La mar tempestuosa esdevé en l’evocació,  font de felicitat. Un gaudi diferent d'aquells de la infantesa, amb un passat redimit i acceptat:

 

                                   Amb enyorança i gaudi evocaré

                                   la claredat de la mirada verda,

                                   els llavis malmesos per marinades,

la salabror del cabell amerat.

 

 

 Hi ha més elements importants, però només vull referir-me al retrobament de l’amor expressat en el penúltim poema i a l’esclat còsmic de la darrera composició del llibre, escrit en prosa poètica i amb referències mitològiques, ple d’imatges poderoses:

 

…Reblertes de joia, les aigües saliven somogudes quan hi endinsa el nacre de tanta pell nua.

 

Comptat i debatut, ens trobem davant d'una obra profundament sincera i personal que no fa concessions a l’expressió  fàcil o retòrica. Un llibre que pot semblar  poc travat i aspre en una primera lectura i que demana una atenció i una relectura, llavors es mostren les  qualitats del poemari, les joies amagades. Una obra com Marinada és l’expressió d’una vida, d’una manera de ser, expressió de sentiments profunds, de goig i de conflictes, d’un paisatge i una terra sentits com a propis, de la mar, de la Natura tota.

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

dijous, 16 de novembre del 2023

TORNA-LI LA TROMPA AL XIC!

         Per fi s'ha acabat la investidura i el trilero Sánchez ja és President, després de repartir favors i promeses. Als valencians no ens ha tocat res, mai no ens toca res. Si de cas ens toquen la butxaca.

     Som com aquell monyicot ploró que esclata el  plor per qualsevol cosa i deixa de plorar quan veu que no li fan cas.

   El finançament, el finançament...no s'ho creu ningú, ni peperos ni psoeros ni tan sols els de Compromís. És quelcom que es demana per sistema, per costum. Enmig de la tensió quasi insuportable de la investidura les valencians no hem fet ni acte de presència. A més de ser pocs estem diluïts en Sumar. Els canaris també són poquets i han imposat condicions.

 ATZERO  || 2. Home inútil, que no serveix per res (Barc., Mall., Men.). 

Un zero a l'esquerra. 

-------------------------------------

El discurs de Míriam Nogueras contundent i esmolat com una destral.

 

 

dissabte, 2 de setembre del 2023

LO MILLOR QUE POGUEREN

 

Aquest treball sobre el lo neutre m’ha costat molt d’esforç, i no és la versió completa que espere enllestir i publicar prompte. Tampoc no és un proposta normativa, ni de bon tros. Només una reflexió i investigació sobre un tema que només en els darrers anys ha merescut l’interés dels estudiosos.

El to és una mica més assagístic que purament acadèmic i en algun moment pot semblar desimbolt, deseixit i fins i tot descarat, però malgrat l’aparença  irreverent d’algunes expressions (no és pas el to general) no he volgut faltar al respecte a ningú, ni menys al Mestre Fabra, a que tantíssim devem els usuaris de la llengua.

Potser és més fi dir  escoliastes o glossadors de Fabra per comptes de papagais de Fabra, però així és més expressiu i al capdavall això és una minúcia; el treball és seriós.

 Done les gràcies especialment a  Ignasi Moreta, que amb un famós article seu em va obrir els ulls i va fer que comencés a reflexionar i investigar. I, no cal dir, a Mar Batlle, que amb un treball important va replantejar una qüestió  pràcticament marginada.

 

 LO MILLOR QUE POGUEREN

dimarts, 8 d’agost del 2023

CODA PORTUGUESA A LA ELA GEMINADA. OPHELIA I OFÉLIA

 

OPHELIA I OFÉLIA

 

Com es deia l'estimada de Fernando Pessoa, Ofhelia o Ofélia? Va nàixer Ophelia Queiroz però al cap de pocs any la nova ortografia acceptada oficialment a Portugal li canvià el nom per Ofélia Queirós. El cognom sol mantenir-se en la forma original, però la forma primitiva del nom sembla que només la mantingué el poeta.

 

No queda constància clara de l'opinió de la interessada, que se suposa que acceptà el canvi, que al capdavall es produí quan ella comptava 10 o 11 anys d’edat. Però del que no hi ha dubte és que Pessoa s’estimava més Ophelia, com s’estimava més Orpheu, títol de la famosa revista publicada el 1915. Pessoa fou defensor de l’antiga ortografia i l’únic llibre en portugués que va publicar en vida, Mensagem, està en  ortografia tradicional. Entre els intel·lectuals de l’època no faltaven  ardorosos partidaris de l’ortografia antiga.

 Què havia succeït? Doncs que el 1911 Portugal havia passat de ser un país amb ortografia  PH a ser un país amb ortografia F. Portugal, no la llengua portuguesa, perquè al Brasil no hi

hagué canvi ortogràfic fins anys després.

 

Les ortografies Ph són les de tipus marcadament etimològic, com el francés. També l’anglés i l’alemany segueixen aquesta tendència. En francés tenim moltes consonants dobles per qüestions etimològiques: GRAMMATICA> grammaire, que poques vegades es pronuncien dobles, menys encara en els mots patrimonials: offrir, aller, commun…També manté l'ortografia dels cultismes grecs i llatins amb l’ortografia original; la  φ    grega es transcriu per ph: Φιλοσοφία> philosophie; de μῦθος   deriva mythe, amb y per representar la ῦ  y th per a la θ.  El grup ch, que en llatí representava una  χ  grega, es manté: Χριστιανός>christianus >chrétien. N’hi algun cas més, com réthorique.

 

En les llengües F aquests grups s’escriuen amb les grafies ordinàries: f,i, c, t… i  no es solen escriure consonants duplicades o grups consonàntics quan la duplicació és  merament etimològica i es pronuncien com a simples.

 

Exemple de llengua F és el castellà, però l’italià també, malgrat l'abundància de consonants dobles, que en aquest idioma sí que es realitzen fònicament. El portugués actualment també té una grafia F.

 

És a dir: els idiomes F són aquells en què predomina l’ortografia fonètica. El català, amb la  normativa fabrista, és una llengua F, malgrat la conservació d’algun grup consonàntic tipus compte. La ela geminada en els cultismes n’és l'excepció principal.

 

Les llengües PH poden presentar un aspecte “més elegant” en l’escriptura, però posseeixen més dificultats ortogràfiques afegides, supèrflues. Des del punt de vista de les llengües F, compliquen la vida sense trellat, perquè al capdavall pronunciem igual fer i filosofia i no tenim perquè fer servir un grafema diferent. Per a alguns parlants dels idiomes PH, aquestes grafies donen distinció  i elegància, allò que s’escau  a un cultisme: la philosophie és quelcom d’elevat i mereix una grafia diferent de faire, fou o coiffeur.

 

És clar que no hi ha cap llengua  naturalment PH o F. De fet les llengües neollatines en fase medieval tendeixen a un ortografia fonètica, normalment poc sistemàtica, si bé en els cultismes poden adaptar grafies tipus PH. Després del Renaixement es tendeix a la regulació ortogràfica, amb resultats diversos. El segle XVII és el de la regulació ortogràfica oficial per  algunes llengües importants: en castellà es reforça la tendència fonètica, en  francés l'etimològica. Portugal segueix el model francés i mira d’apartar-se de la influència castellana, recordem que les relacions entre ambdós països no eren gens bones i que la política no és aliena  a aquestes regulacions.

 

El resultat va ser una ortografia innecessàriament barroca, a la qual no mancaren crítics l llarg de s.XIX.

 

Hom  es pot preguntar si certes llengües necessiten o els és convenient una ortografia molt etimològica, pense en el francés, o tot al contrari aquest tipus de regulació augmenta el divorci entre llengua oral i representació escrita. No entraré en metafísiques, només vull referir-me  al cas portugués.

 

La proclamació de la República en 1910 va propiciar el canvi ortogràfic de  1911; l'ortografia  en Portugal  experimenta una simplificació, el portugués esdevé un llengua F, ja no s’escriurà abysmo, mytho, philosophia  o rethórica. Sense necessitat de conéixer els detalls del canvi és però impossible negar-ne l’aspecte polític; el nou règim vol una d'ortografia més simple i racional que facilite la alfabetització. L’antiga ortografia podia ser molt estètica i còmoda per a persones cultes, però no facilitava gens que el fill d’un pagés de l’Alentejo, que a males penes completaria l’escolarització bàsica, aprengués a escriure correctament.

 

Famosos intel·lectuals de l’època s’hi van oposar, fins i tot esgrimint raons que ens poden semblar d’allò més peregrines, com que  o abysmo sense y és com si perdés la insoldable profunditat[1].

 

Pessoa, escrupolós defensor de la puresa de la llengua arriba a escriure: “a orthographia sem ipsilon, como escarro (escopinyada) directo que me enoja independentemente de quem o cuspisse”.

 

Una mica d raó sí que tenien, l’antiga orthographia posseïa un encant estètic:  Orpheu té un aire més exòtic i mitològic de què manca el vulgar Orfeu i Ophelia és un nom més adient per a un gran amor. No és estrany que Pessoa publiqués l’únic llibre en portugués en la vella ortografia, més de vint anys després d’oficialitzar-se la nova. El tema històric, èpic i patriòtic del seu poemari també sembla que s’adiu  més amb una grafia tradicional[2].

 

Però la nova ortografia era molt més pràctica. A banda de dels flocs i  ornaments inútils   de l’antiga, tipus lagryma  o graphica, hi havia una una manca de naturalitat car el  portugués tendeix a reduir els grups llatins, OPTIMU> ótimo, i grafies com fructo, aucthor o diphthongo resulten allunyades de la pronúncia real, que fa fruto, autor i ditongo. Com a curiositat hi ha en la grafia antiga un fenomen semblant a la ela geminada del català; l’ús de -ll- en mots com cavalleiro o castello. Aquest grafema és purament etimològic i actualment s’escriu cavaleiro i castelo, segons la pronunciació real.

 

Amb l’Acordo Ortográfico de 1990 i  el seu laboriós i llarg procés d’aplicació, ja culminat, l’ortografia portuguesa i la brasilera s’han unificat fins on és possible, ja que hi ha diferencies de pronúncia irreductibles. Però en realitat al Brasil  l’ortografia va començar a modernitzar-se pocs anys després que ho fes a Portugal. Avui dia la vella i barroca ortografia deu semblar tan estranya per als lusòfons com per a nosaltres les ortografies prefabristes.

 

Més interessant que aquestes disquisicions meues seria llegir la correspondència amorosa entre Fernando Pessoa i Ophelia Queiroz[3]. Era un amor impossible per la particular i complexa personalitat del poeta, però Ophelia es mantingué sempre fidel a aquest amor i deu anys després del la fi del primer namoro, que només durà un any, va aconseguir reprendre la relació, mentre Fernando no va per res per retrobar-la. Aquesta represa fou breu i tempestuosa, al cap d’uns mesos vingué la ruptura definitiva. Però Ophelia no es va casar fins que Fernando va morir; ho va fer als trenta-vuit anys, una edat molt tardana. Allò més normal és que després del fracàs de la primera relació, la joveníssima Ophelia hagués buscat un bon partit, amb seguretat econòmica i la perspectiva d’un matrimoni estable i amb fills. Si açò no es fidelitat...

 

 

 



[1] “Escrevel-a com i latino é fechar a boca do abysmo, é transformal-o numa superficie banal”. Teixeira de Pascoaes

[2] Es poden comprovar les diferències entre ambdues ortografies en: https://pt.wikisource.org/wiki/Mensagem_(Fernando_Pessoa)

Les obres de Pessoa estan editades normalment en l’ortografia reformada.

[3] Cartas de Amor de Fernando Pessoa e Ofélia Queiroz. Assírio & Alvim (2012).

 

MARINADA i SALOBRE

    MARINADA   Mercé Estrela Tena XLII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2022 Viena Edicions 2023 Ens trobem...