ALLEGORIA ET SYBILLA
O de la subjectivitat en l’Ortografia.
Hi ha dos mots que haurien de conservar la
geminada. Reconec que és una visió subjectiva, però no del tot arbitrària.
Si hi ha un mot que mereix geminada, per
tradició i per elegància, és sibil·la, fins i tot es podria
escriure sybil·la. Però no cal anar tan lluny i a més convé mantenir
l’austera disciplina fabrista.
La Sibil·la està
entre la Història i la llegenda, entre el Paganisme i el Cristianisme, entre
l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. Arriba al Renaixement i gairebé per miracle el
seu Cant es manté i creix en aquesta època antitradicional.
També és el nom de dues
grans reines, Sibila de Jerusalem i Sibil·la (o Sibília) de Fortià,
muller de Pere el Cerimoniós, molt maltractada per la llegenda negra.
La sibil·la era dipositària
de sabers ocults i tenia l do de la profecia, profetitzà el naixement del
Salvador i el Juí Final. Hi ha hagut sibil·les diverses, però totes són grans
profetesses, a la capella Sixtina es poden contemplar, poderoses, castes i
sàvies.
Al
jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel devallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l'Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
El
caràcter apocalíptic que pren la sibil·la dins el Cristianisme es veu molt bé
en el Dies Irae:
Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!
Lacrimosa dies illa,
qua resurget ex favilla
iudicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus.
Pie Iesu Domine,
dona eis requiem.
Amen.
Jo conservaria també la geminada en el mot al·legoria.
No cal que em demostren que és innecessària, com les altres, ni que és una
parauleta de presència escassíssima en
l’ús popular (per no dir inconeguda) ni tampoc gaire freqüent en ús culte. Sobretot en l’Edat Mitjana, quan no havia cristal·litzat com a terme habitual
d’anàlisi literària i era un concepte especialment teològic, que per això apareix quasi sempre en texts en llatí, si bé Dante i
altres la van aplicar als textos profans.
Actualment, si fem una
enquesta de carrer, trobarem algú que sabrà que l’al·legoria és una metàfora
continuada, i això ja és molt en aquest temps en què al cultura humanístic és
considerada una deixalla del passat, però en l’Edat Mitjana era un concepte
teològic important, que es va estendre a la Literatura i les Belles Arts, en les pintures i escultures al·legòriques.
En realitat l’al·legoria com a “Figura
retòrica consistent a fer patents en el discurs, per mitjà de diverses
metàfores consecutives, un sentit recte i un sentit figurat, els dos complets,
a fi de donar a entendre una cosa expressant una altra cosa diferent.” És antiquíssima i es pot trobar per exemple en
la Paràbola de la vinya en Is. 5
En sentit teològic la utilitza
sant Vicent Ferrer:
“La IIIª mesa és sapiencial; açò és, en la
santa Scriptura. E són tres viandes. La primera és anagogia, que vol dir o
espon allò que hom ha a creure; la 2ª vianda és al·legoria,
que vol dir quan hom diu o parle de allò que hom ha a; fer; la 3ª vianda és
tropologia, quant l’om diu e parle de allò que hom ha a viure.”
I Joan Roís de Corella en Lo Cartoixà:
“Té quatre altes rames aquest arbre hi de la
una rama en l’altra volen: ystòria, allegoria,
tropologia, anagogia.”
En aquest passatge estan més clars que en sant
Vicent el quatre sentits de l’Escriptura.
I en aquest
aplica la figura a un cas concret:
“Podem encara, segons diu Beda en altra al·legoria, expondre: «la posta del sol, la mort
del Senyor significa: “Tant com so en lo món, lum so del món”, dix ell, Déu hi
Senyor nostre».
Mentre que el
següent , de les Proses profanes, l’aplica a la literatura:
“… de la fingida visió de
Paris la verdadera allegoria declarant escriure.”
L’al·legoria és un sentit
espiritual de l’Escriptura, segons la tradició cristiana expressada en aquest
dístic ben conegut:
"Littera gesta docet, quid credas allegoria,
Moralis quid agas, quo tendas
anagogia"
(Agustí de Dàcia, Rotulus
pugillaris)
Per a qui pense que això dels sentits de l’Escriptura
és una antigalla medieval, el vigent Catecisme de l’Església Catòlica és ben
clar:
“Els
sentits de l'Escriptura
115.
Segons una antiga tradició, podem distingir dos sentits de l'Escriptura: el
sentit literal i el sentit espiritual. Aquest darrer se
subdivideix en sentit al·legòric, moral i anagògic.
La concordança profunda dels quatre sentits assegura tota la seva riquesa a la
lectura viva de l'Escriptura dintre l'Església.
116.
El sentit literal. És el sentit que les paraules de l'Escriptura
signifiquen. El descobreix l'exegesi que segueix les regles de la interpretació
justa. «Tots els sentits de la sagrada Escriptura recolzen en el sentit
literal» .
117.
El sentit espiritual. Gràcies a la unitat del designi de Déu, no solament
poden ser signes els textos de l'Escriptura, sinó també les realitats i els
esdeveniments de què parlen.
l.
El sentit al·legòric. Podem adquirir una comprensió més profunda
dels esdeve -
niments
reconeixent el seu sentit en el Crist. Així, la travessia del Mar Roig és un
signe
de la victòria del Crist, i doncs del baptisme.
2.
El sentit moral. Els esdeveniments que l'Escriptura ens conta han de
portar-nos a
una
manera d' obrar justa. Han estat escrits «per amonestació nostra» (lCo 10,11 ).
3.
El sentit anagògic. També podem veure realitats i esdeveniments en la
seva
significació
eterna: ens condueixen (en grec: anagogé) cap al nostre Pare. Així,
l'Església
de la terra és el signe de la Jerusalem del Cel.
118.
Un dístic medieval resumeix el significat d ' aquests quatre sentits:
«El
sentit literal ens diu els fets i l'al·legòric què hem de creure.
El
moral ens explica què hem de fer i l'anagògic on anem”.
Per
descomptat que no sols el Cristianisme té molt presents els sentits de l’Escriptura,
en el Judaisme el mot PARDES representa els quatre sentits. El senyor Gershom
Scholem
ho va explicar molt bé:
This fourfold aspect of the Torah
bears a marked similarity to the conceptions of certain Christian authors of
the early Middle Ages, such as Bede (eighth century). These ideas became
widespread among the Christian authors of the late Middle Ages. They speak in
this connection of history, allegory, tropology (which with them means moral
homiletics), and anagogy (which usually meant the eschatological interpretation
of Scripture). But here again the classifications vary. The strictly mystical
interpretation is sometimes identified with anagogia and
sometimes on the other hand allegoria
and anagogia become
one. Famous in this connection are the
pedagogic verses of unknown origin, quoted by Nicholas of Lyra in the
fourteenth century:
Littera gesta docet, quid credas allegoria,
Moralis quid agas, quo tendas anagogia.
The earliest reference to the four
levels is to be found in the Midrash
ha-Ne'elam to the Book of Ruth, one of the
earliest works of the author ot the Zohar.
In it he writes: 'The words of the
Torah are likened to a nut. How is this to be understood? Just as a nut has an
outer shell and a kernel, each word of the Torah contains outward fact (ma'aseh), midrash, haggadah, and mystery (sod),
each of which is deeper in meaning
than the preceding. '
Cal advertir
que alguna de les corfes de l’anou pot ser tòxica. Recordeu la història dels
quatre rabins que entraren al Paradís (PARDES) de la Torah.
Espere
que algun dels meus hipotètics lectors arribe al sod de la Torah. Això
és incomparablement més important que una correcció ortogràfica.
I amb
açò acabe. No crec que es considere la meua proposta, potser algú amb autoritat
pensarà en la simplificació de la geminada
en un futur i llavors és possible que algun dels meus arguments prenguen
valor. Però aquest escrit serà oblidat.
En realitat no té més funció que fer una mica de reflexió sobre un tema en què
no se sol parar esment.
[2] S’ha atribuït el dístic a diversos
autors.
On the Kabbalah
and its Symbolism, capítol 2. Infinitament
més interessant que les disquisicions ortogràfiques és aquesta obra.
