TIC-TAC, TIC-TAC...
Tic-tac, tic-tac deia en to sinistre poc abans d'abandonar l'escena i emboscar-se entre bastidors. Però per fi ha sonat el despertador i el malson s'ha acabat. L'ogre i l'ogressa s'han fos. Esperem que per sempre més.
També li ha sonat el despertador de l'eternitat a Berlusconi. Què en puc dir? No ho sé. De mortuis nihil nisi bonum. Val més així. No acabe de comprendre com la gent més impresentable arriben al poder i són admirats. En altres temps ho feien per herència o per intriga, avui són elegits, que és encara pitjor.
No puc sinó admirar el rei Carles II; impotent i inútil, deixava fer. La Cort era un niu d'intrigues, però els catalans (i supose que els valencians) aprofitaren l'avinentesa per autogovernar-se més i fer prosperar una mica el país. Però hi ha molts inútils i alhora manifassers que ni fan ni deixen fer.
És injust retraure-li no haver tingut fills, no m'imagine una criatura eixida dels seus lloms, pura degeneració genètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada