BERBERETXO
És clar que es poden menjar pistatxos, moniatos, cocos, mangos, musclos, llenguados, micacos i fins i tot tomacos i quicos. També és legal menjar abadejo per comptes de bacallà i donar edros als coloms per comptes d’erbs. El gaspatxo andalús és abellidor ďestiu i el manxec o manxego d’hivern. Fins i tot el fardatxo té la carn molt fina (o això diuen). El romesco és ideal per a la calçotada i el pesto per a la pasta. El sangatxo és menys conegut, però també acceptable. Com es pot beure palo i herbero, fins i tot fino i limoncello (amb moderació). Però el nispro i el berberetxo pareixen poc saludables lingüísticament.
El mot berberetxo no és català, se n’ha buscat un d’equivalent, però no és tasca fàcil, més difícil encara que aquest equivalent en correcte català es difonga i s’use majoritàriament.
“La veritat és que, si es mira en termes estrictament filològics, tampoc té molt de sentit acceptar o rebutjar qualsevol paraula en funció dels seus orígens. Seria més lògic mirar des de quan s’utilitza i el grau de penetració social, així com la validesa de les possibles alternatives, si és que n’hi ha. Però, sense entrar ara a valorar estes barreres prejudicials, en part comprensibles sociolingüísticament, el cas és que els orígens de la paraula berberetxo són realment molt dubtosos, i el seu ús ha calat profundament entre els parlants. Eixa és la realitat incontestable.”[1]
El cas és curiós si el comparem amb el del pistatxo, mot que constitueix de fet un castellanisme i que té un clar equivalent en català. Es podria objectar que és un italianisme, però ens ha arribat a través el castellà, idioma en què també és un barbarisme. Si pistatxo ja es documenta en català en el s. XIX, el consum popular d’aquesta fruita seca es produeix amb caràcter massiu en els anys 80 segle passat. Jo no recorde pistatxos en la meua infantesa. Davant el pistatxo no hi hagut cap resistència, no s’ha fet cap esforç per restaurar l’antic festuc[2], mot minoritàriament conegut i ben poc utilitzat. Paral·lelament s’ha actuat en castellà; el vocable alfónsigo o alfóncigo ha quedat relegat a curiositat erudita.
Però el berberetxo sembla intolerable, cal substituir-lo per un mot ben català. El problema comença quan es constata que aquest animaló és propi de les costes atlàntiques i ben poc freqüent a la Mediterrània. Si no hi ha berberetxos no hi ha denominació per a ells, si venen de fora és molt probable que adoptem una denominació forana.
Berberetxo pareix més gallec que castellà, pel que sembla el terme andalús és verdigón. En l'idioma de Galícia hi ha un grapadet de noms per a aquest mol·lusc, abundant en aquelles costes. Al País Valencià molta gent el coneix només en llanda, no és freqüent el consum en fresc ni pertany als “frutti di mare” que es poden recollir en el llarg litoral valencià.
No negue, no soc gens expert en peixos i mol·luscs, que puga haver-n’hi en alguna platja valenciana, però no són corrents ni és fàcil que tinguen un nom que els diferencie de les altres petxines que abunden més o menys en les arenes de les nostres platges.
Davant la manca de noms populars més o menys generals, ha calgut cercar localismes, com escopinya, però havent-hi un fum d’escopinyes de diferents espècies, el nom en concret és escopinya de gallet.
He de fer una confessió personal. Després d’estudiar Filologia Catalana i exercir com a professor d’aquesta llengua, durant anys, llargs anys, no he sabut quin era l’equivalent català de berberecho. No sé si fa deu anys o quinze, dalt o baix, vaig aprendre això d’escopinya, però sense gallet. Anys després, no fa gaire, vaig conéixer la paraula catxel, de ressonàncies mossaràbigues. Ara sé que l’escopinya ha de ser de gallet, perquè n’hi de més classes. Segons el TERMCAT:
“Per designar aquest mol·lusc hi ha diverses paraules: catxel, carculla, escopinya de gallet, gall, gallet, petxina ratllada. “
Confesse que la meua ignorància sobre peixos i mol·luscs és grossa, immensa. Jo sempre he vist les petxines buides, les conquilles, a la platja i els animalets al plat o a la llanda, mai no me n’he fet una idea clara: hi ha petxines llises, ratllades, de més grans, més menudetes…
Ara he descobert que són un món complex, amb moltíssimes espècies, noms genèrics, noms locals, confusió de noms…
Sempre he cregut que l’equivalent del castellà almeja és cloïssa, però ara sé que almeja és un mot aplicable a una malafí d’espècies i que cloïssa és una traducció una mica o molt artificial. No hi ha una paraula genèrica i d’ús general equivalent al cast. almeja, a l’anglés clam o al gallec ameixa. El mot cloïssa sembla clarament emparentat amb l’occità clausissa o clauvissa. Però deixem escopinyes i cloïsses per a una altra ocasió i tornem al catxel o berberetxo no sense advertir que em sembla haver descobert una certa situació caòtica (una mena de caos ordenat) en el nom català de molts d’aquests saborosos mol·luscs. No vull insistir-hi, simplement agafeu el DCVB i cerqueu-hi cloïssa. Després hi podeu fer el mateix amb el vocable clòtxina, en el DCVB, el DNV i el DIEC. Els resultats són desconcertants, si més no per a un valencià.
El Cerastodema edule té noms diversos en gallec, segons la Galipedia:
“O berberecho, croque, crica, birbiricho ou chícaro é un molusco da familia dos cardiidae, de nome científico Cerastoderma edule (Linné, 1758).”
En asturià es diu berberitxu i en euskera berberetxo. En portugués és berbigão, que sembla de la mateixa família etimològica. Se suposa que són derivats del grec bérberi, que vol dir ostra, per bé que la derivació és difícil, quasi fantàstica.
En francés la Coque commune ou Coque blanche també té noms diversos:
“Coque (animal) la plus consommée, elle est nommée, selon les régions, coque, bucarde, rigadeau (ou rigadot, dans l'ouest de la France), rigadelle, sourdon, hénon, demoiselle, maillot ou mourgue, ou pagne au Sénégal.” (Wikipédia)
Aquesta rica sinonímia és natural en costes atlàntiques, on abunda aquest mol·lusc.
En català no hi ha un nom popular i d’ús més o menys general. No sé si en concret s’ha investigat la denominació pròpiament valenciana. És possible que tinguéssem una sorpresa i aparegués algun nom local, no seria estrany amb tants quilòmetres de platja, però de moment hi ha el que hi ha.
Escopinya, segons el DCVB és una variant menorquina de copinya. Fora d’aquesta illa el mot significa simplement escopinyada, pregunten als parlants si en dubten. Dins la gran varietat d’escopinyes, l’escopinya de gallet correspon al berberetxo. Supose que és així i que posteriors estudis ho han comprovat, almenys ho haurien d’haver fet.
Aquesta expressió és malsonant per a la majoria dels parlants i ha tingut poquíssima expansió, o gens. Més importància té el genèric escopinya, que forma part de diversos noms de mol·luscs i que en realitat és la variant menorquina de copinya, que al seu torn és, si diu ver el DCVB, un mot només baleàric en l’ús popular.
El TERMCAT proposa uns altres sinònims, que personalment i en la meua ignorància, em semblen un bon tros fantàstics:
- carculla és molt local, segons el DCVB:
“CARCULLA f. Petxina (or.); cast. concha. L'ajudava a fer confitures y flors de carculles, Víct. Cat., Cayres 191. Un quinqué de llauna verda, ab la carculla reflectint com un grapat d'adamants, Víct. Cat., Sol. 37. Sota la carculla de la capota [del cotxe], Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 65).”
És possible que la informació del DCVB no siga exacta, si ho fos resulta un mot molt ambigu, més encara mirant els exemples adduïts.
- gall, gallet. No apareix al DCVB cap accepció d’aquests mots que es puga aplicar a un mol·lusc. Poden ser localismes. Siga com siga són mots ambigus que no poden tenir un ús general per això mateix.
- petxina ratllada. No és gaire expressiu ni d’ús general o mínimament estés.
Tot comptat i debatut, sembla que únic substitut viable per a berberetxo és catxel. Aquesta curiosa parauleta no està registrada la DCVB ni al DGLC (edició 1979), ni crec que Pompeu Fabra la conegués. Sembla el descobridor fou el gran dialectòleg Joan Veny i Clar en els anys 80, però la seua incorporació a la llengua normativa és molt recent; en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana no existeix i el DECLC de Coromines no en diu res. Per la forma pareix un mossarabisme, sobretot es sorprenent la terminació -el, no gaire freqüent en català. Però siga com siga en principi és molt local.
Deixant de banda la qüestió de si el mot designa només l’espècie Cerastodema edule o també altres espècies amb valva ratllada, cosa que al capdavall no interessa tant, catxel constitueix en principi una bona alternativa a berberetxo. Però no tot són flors i violes.
Té l’avantatge de ser una paraula ben autòctona i a més es diu al territori del Principat, potser si digués en algun poble valencià de costa no es prendria en consideració; els valencians sempre comptem poc o gens. Però no és coneguda en cap població important, si fos habitual a Barcelona o a la Selva o a Tarragona o al Baix Empordà, ben cert que s’hauria difós i el seu ús seria freqüent a tots els nivells. Però el veritable problema és que probablement ha fet tard.
Berberecho, com berbigão, berberitxu i fins i tot verdigón, semblen posseir un origen comú, per fosca i complexa que siga l’evolució etimològica. Es perfila una arrel berberi o berber o berbi, crec que impossible de determinar clarament, a més d’una evolució complexa (l’andalús verdigón sembla contaminat per verde, pel color de la conquilla). Podríem considerar que és la denominació hispànica atlàntica, des de l’Andalusia oriental fins al País Basc[3]. Però la forma berberecho, documentada en castellà molt tardanament, el 1888, s’ha imposat a verdigón en aquesta llengua. No podem assegurar que siga pròpiament una forma gallega, tal volta és la forma de l’Atlàntic nord peninsular i del Cantàbric, sense poder precisar més, però es documenta en gallec 150 anys abans que en castellà.[4] Tenint en compte l’escassíssima documentació en gallec del s XVIII, no deixa de ser significatiu. A més a més cal recordar la immensa riquesa de les costes gallegues pel que fa al marisc, molt superior a la de les costes mediterrànies. La temperatura de l’aigua, les marees i altres factors fan que n´hi haja moltes espècies i que aquestes siguen objecte d’explotació comercial intensa.[5]
El triomf de berberecho en castellà i la importació del mot a terres de parla catalana, té molt a veure amb la comercialització i etiquetatge. No n’és el primer cas, pensem el ja tòpic de lleixiu-lejía i en el de clòtxina (o musclo)-mejillón . A València i els voltants sempre ha sigut molt popular el consum de clòtxines, també la cria, a l’eixida del Port. Hi havia, encara en queda algun, establiments especialitzats en aquest mol·lusc, consumit naturalment en fresc, no en llanda. Fa anys fins i tot parlant en castellà el mot mejillón era poc corrent, com de llibre. Però la comercialització de musclos en conserva va introduir aquest castellanisme, tan innecessari com aspre a l’orella. El producte fresc era clòtxina i l’envasat mejillón. Després clòtxina només s’aplica a la d’origen mediterrani, a la valenciana, mentre que la gallega, encara que siga fresca, es diu mejillón. Hi ha una xicoteta diferència entre ambdues espècies, però que no justifica un nom diferent.
El cas del berberetxo és semblant, però sense un equivalent generalitzat en català. Hem de recordar que fins a temps relativament recents el consum de marisc era molt local, és un producte que es fa malbé ràpidament i en mal estat produeix intoxicacions que poden ser fatals. El transport de marisc terra endins estava molt limitat i no crec que ni a nivell local hi hagés molt de moviment comercial de mol·luscs com berberetxos o tellines. A hores d’ara la rapidesa del transport, la refrigeració i la cria artificial de molts d’aquest animals, n’han propiciat una gran expansió. Però abans d’això la indústria conservera fou una revolució.
Aquesta indústria es concentrava majoritàriament en la costa nord d’Espanya. A Galícia era i és encara molt important i és ben lògic que els catxels en llanda s’etiqueten com a “berberechos”. Si hagueren començat a envasar-se massivament a Andalusia, a la llanda diria “verdigones al natural”. En català la denominació va ser acceptada no sols per la força de les denominacions comercials, sinó perquè era un producte desconegut o quasi i no tenia nom. Sembla que el problema durant molt de temps no preocupà molt els vigilants de la normativa; al capdavall era una qüestió ben insignificant enfront d’altres, no es tracta d’un producte de gran consum ni de primera necessitat, ni conseqüentment d’un mot de gran freqüència d’ús
Un cas que no és igual però sí que resulta semblant és el del kiwi. Aquest nom és una invenció, però la mateixa fruita és moderna. Es va començar a conrear a Nova Zelanda a primeries del s. XX amb llavors procedents de la Xina, per això va ser anomenada grosella xinesa (Chinese gooseberry). Alguns cultivadors van millorar molt la fruita original, que en la dècada dels 50 es comença a exportar. El nom actual va ser un “invent” de l’any 1959, quan la fruita ja havia tingut un cert èxit internacional. Als colliters de kiwis kiwifruit els va semblar un nom perfecte perquè el kiwi és l’au nacional de Nova Zelanda (i el fruit s’hi assembla una mica), els neozelandesos són anomenats informalment kiwis i la denominació té ganxo comercial.
En diverses llengües, com en català, el mot va integrant-se tímidament amb formes com quivi o quiui, però la forma kiwi és la predominat, fins i tot en els països anglosaxons que han simplificat en el llenguatge oral el kiwifruit original. A nivell més científic i tècnic el nom actinídia és el més utilitzat, ja que la planta és Actinídia deliciosa en la terminologia científica, si bé aquest nom difícilment s’utilitzarà fora d’àmbits molt formals.
En el cas de catxel/berberetxo les espases estan enlaire, no s’ha imposat definitivament cap de les dues opcions, però és ben possible que catxel quede reduït al llenguatge més formal; els biòlegs diran i escriuran catxel i la gent demanarà berberetxos al bar. La inclusió d’aquest mot en el DNV ha estat encertada, puix que es una paraula ben integrada en la llengua.
[1] Josep LACREU “”Una de berberetxos” dins Pren la paraula. Levante 12-5-2017. https://red.levante-emv.com/joseplacreu?s=berberetxos
[2] En la Viquipèdia l’entrada principal és ara festuc. Fins i tot hagut discussió, esperem que no siga un batalla com allò de vaixell/barco.
[3] Supose que en el castellà de Cantàbria es diu igualment berberecho.
[4] Em remet a l’article ja citat de Josep Lacreu
[5] El percebe dels penya-segats gallecs n’és un exemple. Aquesta paraula no és gens catalana, però apareix com a entrada principal al DIEC, mentre que peu de cabra, l’equivalent català no sé si molt o poc artificial ja que es tracta d’un animal atlàntic, n’és la variant secundària. No hi hagut resistència per acceptar el mot, potser perquè es considera gallec i no castellà.
