DIACRÍTICS

 

 Una simple reflexió i opinió personal.

 

DIACRÍTICS😊

 

Després de protestes histèriques, apocalíptiques i sens dubte masoquistes, fetes al Principat, perquè ací l‘assumpte s’ha pres amb un certa indiferència, tothom ha acceptat la reducció dels diacrítics, que havien passat de ser poc més de vint en la primera proposta de Fabra, a amenaçar amb la metàstasi. Un hom es pregunta quina mena de trastorn mental poden patir alguns que es planyen amargament  per la simplificació d’una de les normes més abstruses i barroques de l’ortografia catalana. Com si l’avenir de la pàtria i de la llengua en depengués. Pareixia que com més diacrítics més important i diferenciada era la llengua catalana.

El diacrític té com missió fonamental diferenciar homògrafs, especialment en  el cas que un d’ells  siga un mot amb contingut lèxic i l’altre  només té contingut gramatical  (se-sé). En molts casos, com en l’exemple donat, un d’ells és tònic i l’altre, que només posseeix contingut gramatical, àton. O poden ser dos mots gramaticals, un de tònic i l’altre àton (vós-vos).

Només secundàriament serveix per diferenciar mots de contingut lèxic (déu-deu), que poden pertànyer o no a la mateixa categoria gramatical (véns-vens) i ser o no homòfons (nét-net ho és o no segons els dialectes).

La cosa es complica quan s’expandeix aquest ús secundari, creant accentuacions inútils perquè el context difícilment permet confusions (sóc-soc pertanyen a diferents categories gramaticals i el context d’ús és tan diferent que molt difícilment  s’hi pot produir confusió). El fet que el català siga una llengua molt rica en monosíl·labs i per tant en mots homònims  (moll, bec, moc, nou...), pot multiplicar enormement aquest casos, ja que és difícil establir un criteri de limitació. Si a més a més tenim la feliç idea d’accentuar els derivats (adéu, semidéu...), doncs embolica que fa fort.

A més s’esdevé un fet del qual molts no n’acaben de ser conscients: hi ha tendència a un ús abusiu per diferenciar timbres vocàlics. Normalment s’accentua ( o accentuava) la vocal tancada (dóna- dona, véns-vens, nét-net, móra-mora) en ocasions en què el valor diacrític de la titlla podia ser molt menor que el fonètic. Pense que aquest ús té molt a veure amb el francés, idioma del tot desconegut per a les noves generacions, però no per les anteriors. La tendència manifesta o subterrània a acostar-se a l’ús francés és palesa en Fabra i els seus seguidors. En la llengua dels veïns del nord l’accentuació podria ser simple, ja que la tendència és de pronunciar els mots com a oxítons. Només caldria accentuar per marcar que la vocal final no és muda i diversos casos d’homonímia. Però és un idioma en el qual els accents sobreïxen del text; dos, tres, quatre i fins i tot cinc accents per mot en alguns casos, per marcar  el timbre vocàlic o per tradició o per vici o per  raons que s’escapen a la meua ignorància. No cal dir que ni l’estructura fonètica de català ni la norma fabriana, racional i austera en general, no permeten aquests devessalls accentuals, però una certa tendència si que n’hi hagué durant dècades.

De fet són memorables les discussions sobre la supressió de l’accent del verb venir. En aquest cas molts van interpretar que  sense accent es produiria confusió, quan aquesta no es produeix en la llengua oral, ja que vendre té e oberta i les formes rizotòniques de venir són de e tancada. Els valencians pronunciem igual véns i vens  i habitualment sabem bé quan venim i quan venem. El mateix passa amb nét i net.

La simplificació del sistema era molt necessària per a l’ús general i més encara per a l'aprenentatge escolar. Els gramàtics d'altres temps, especialment els papagais de Fabra, consideraven que una llengua amb normes complexes era millor i més digna, o inconscientment actuaven com si hagués de ser així. Com els fariseus, anaven afegint preceptes a la llei,  que podia ser el camí del Calvari per  a l’aprenent. Siga com siga poc es preocupaven de posar-se en la pell d’alumnes i professors d’escola i institut, potser perquè llavors no s’hi ensenyava el català.

La reforma, però, no està ben feta. Tal volta és impossible un criteri clar i racional per als diacrítics, però es podria millorar, només amb uns petits canvis. Personalment i sense ser cap expert en eixa llengua, em plau com funciona el sistema en gallec; no hi ha massa casos i els que hi ha són pertinents.

La titlla amb valor diacrític poques vegades és realment necessària, a banda d’un costum visual; un és no accentuat grinyola prou, l’accent ens facilita visualment reconéixer uns elements que també reconeixeríem sense diacrític, però en què hauríem de posar una mica més de ficaci. Quan en un examen es posava un frase com ara: El seu net no es gens net ni llest, però es creu que sap mes que ningú,  (les frases d’accent diacrítics solen ser així d’idiotes o pitjors encara) fins els alumnes menys avantatjats en comprenien el significat i quasi tot la resolien correctament, però ben cert que: El seu nét no és gens net ni llest, però es creu que sap més que ningú, resulta com més ordenada i de comprensió més fàcil i ràpida.

Si establírem una jerarquia de importància i necessitat de l’accent diacrític, crec que en primer lloc apareix el què- que  (o qué- que en pronuncia occidental).  Si només calgués deixar un diacrític, seria aquest, pels diversos usos del mot i la necessitat de saber si és àton o tònic. No és el mateix Sap què passarà (les coses que passaran) que Sap que passarà (que això, la situació... passarà).

Sí-si  també és un parella important, la titlla supleix l’entonació i tonicitat que diferencien els dos mots, la condició i l’afirmació, si bé hi ajuden altres elements com la coma.

Sí, ho ha fet- Si ho ha fet...

Més-mes és una de les parelles importants. En aquest cas també diferencia un element lèxic molt freqüent, força més que l’adversativa mes. De tota manera el valor visual és superior al purament diacrític, no és fàcil una confusió, encara que s’hi pot donar:  El més florit - el mes florit.

És-es pareix que necessiten imperiosament l’accent, però a banda del costum visual i la claredat del text, no hi ha un valor diacrític tan clar, és molt difícil i cal buscar expressions molt forçades per trobar una possible confusió entre un element que sempre  va davant un verb  en forma personal i un altre que mai no ocuparà eixa posició i que s’individualitza fàcilment. De tota manera si féssem una reducció dràstica dels diacrítics, és se salvaria, crec que per unanimitat. És sentit com un element “irrenunciable” per l’usuari.

Però l’acceptació de és-se té conseqüències, hi ha més parelles que demanen reconeixement legal, tenim els pronoms febles te, se, us, vos que exigeixen legalitzar llur situació:

és-es

sé-se

té-te

vós-vos

I fins i tot  nós-nos

De totes aquestes la més necessitada de diacrític és vós-vos, car es tracta de dos elements de la mateixa categoria gramatical, solament que un és fort i l'altre és feble, però en alguns dialectes, com el valencià, poden anar tots dos davant del verb i crear una certa ambigüitat, que normalment es resol pel context però que convé que siga aclarida amb una marca gràfica

vos dieu- vós dieu

En la llengua actual aquesta ambigüitat no és gaire perillosa, ja que el valencià fa un ús  fossilitzat i escassíssim de vós i els dialectes que encara utilitzen aquest tractament no fan servir el pronom feble més que darrere verb o en combinació. A més vós ha esdevingut un tractament que quasi no té més ús que el literari, tret de persones ancianes i alguna àrea dialectal, com ara la Catalunya Nord. Així i tot el diacrític és convenient.

Si vós-vos és convenient, no veig per què no ho ha de ser nós-nos, que és absolutament paral·lel. Que el  nos de Nós, el rei d’Aragó constituïsca un ús arcaic no hi fa res, apareix en certs contexts i es correspon amb el vós. Eliminar-lo és disharmònic, una excepció en les parelles mot tònic-pronom àton. Ara bé, es troba quasi en la frontera de la categoria de rars i curiosos amb ús limitat, que proposaré i explicaré més avant.

Sé-se, té-te no demanen gaire explicació  suplementària. Ús-us potser tampoc, però per a un valencià és una parella gairebé sobrera, ja que la tendència és de substituir us per vos.

Si  fins ara defensem els accents existents i fins i tot n’hem afegit un, ara ens internem en terreny pantanós i llenegadís.  Si aquests accent tenen una raó de ser més o menys clara, els altres no tant.

Comencem per un  que comparteix la característica de diferenciar entre element gramatical i lèxic i entre àton i tònic: pèl-pel. No sé de qui va ser la idea ni quina la raó, però constitueix un diacrític altament inútil, mantingut per inèrcia. Estic convençut que algun buscador de frases estranyes és capaç de trobar alguna expressió o frase en que siga necessari l’accent diacrític per desfer l’ambigüitat. Les meues neurones no donen per a tant ni em plau desgastar-les en semblants bajanades. Una contracció d’art. + preposició i un substantiu són categories difícils de confondre. Per tranquil·litzar els usuaris l’IEC hauria d’ampliar el concepte d’accent optatiu. Pèl i pèls es podrien accentuar només en frases  on l'ambigüitat fos palesa. És a dir, pràcticament mai. Potser això faria tornar la pau existencial a alguns primmirats i cagadubtes.

I encara en el cas de pèl-pel es pot argumentar freqüència d’ús elevada, però diferenciar amb una marca gràfica  entre  dos possessius àtons d’ús limitadíssim  i en construccions molt determinades i dos substantius del vocabulari més bàsic, no deixa de ser una exageració tan gran que cal analitzar-la per entendre-la. Em referisc a mon-món i ma-mà.

En la història dels diacrítics hi ha una sèrie de tendències i de criteris més o menys explícits que a voltes pesen molt. L’ Academia Española va patir durant dècades i quasi segles la dèria d'accentuar els monosíl·labs, més encara si eren tònics. Va costar regularitzar aquell excés i un dia desaparegueren els accents sobre la preposició a i a poc a poc altres barroquismes més. Pareixia com si un mot com fé perdés la força sense l’oportuna titlla. El cat. no ha caigut mai en aquesta exageració, però una certa temptació sí que ha patit. Mà sembla molt feble sense accent gràfic, com una mà morta. Món és una mica més robust, però pareix que sense accent no siga ningú important. Anar accentuats podria tenir importància precisament quan no es posaven accents, però els texts anaven plens de possessius febles. Però ja no vivim en l’Edat Mitjana ni escrivim com el Baró de Maldà, que ausades que mantenia l'afecció pels possessius àtons. Podrien quedar com a optatius per a casos raríssims i prou.

Ara arribem a un element una miqueta més problemàtic, que de fet s’ha mantingut en la reforma de 1917, em referisc a són-son. Ací no es tracta sols de fer una distinció inútil amb un possessiu feble, sinó amb un substantiu del lèxic més corrent. Això dona un mica més d’utilitat al diacrític, però no gaire més. El que passa és que el verb ésser és molt particular i no sols és totalment irregular, sinó que pareix que necessite una caracterització  gràfica especial, justificada  en el cas de és, menys en són i gens ni mica en soc.  Però es veu que tres accents en el present d’indicatiu omplien el cor d’alguns gramàtics, no sé si del mateix Fabra o dels seus seguidors.

 

Se m’acudeixen algunes reflexions.  En primer lloc és observable i digna d’admiració la visió diferent que llengües emparentades poden tenir del diacrítics. En castellà   son és del verb ser però igualment equival a sonido. Crec que mai no li ha passant a ningú pel cap diferenciar-los amb una titlla. En canvi la llengua veïna és plena (o ho era) d’uns estranys accents per marcar  l’ús interrogatiu de quien, cual i altres elements i també per diferenciar este adj. demostratiu de éste, pronom demostratiu, Crec que aquests accents s’han abolit en els últims anys, però en català ni han existit mai ni ningú els ha trobat a faltar. Clar que cada llengua és diferent i podria resultar pràctica la diferència entre “Trabaja sólo los domingos” y “Trabaja solo los domingos”,  “¿Por qué compraron aquéllos libros usados?” i “¿Por qué compraron aquellos libros usados?” o entre aun y aún, subtilitat aquesta que mai no he acabat d’entendre. Per altra banda l’ús del diacrític en castellà és ben reduït i no els ha passat mai pel cap diferenciar entre mora i mora. Però el que sempre m’ha  meravellat és que en castellà l’accent en el qué exclamatiu resulta lògic i imprescindible mentre que el català l’ignora totalment.

 

Per alguna estranya raó o simplement per qüestió de distinció i elegància soc lluïa orgullós el seu accent, ara per a les generacions jóvens deu ser, quan el troben en publicacions de fa uns anys, com les cabines telefòniques que apareixen en les pel·lícules; un trasto vell i sense utilitat en el món actual.

 

Però sóc, a  banda de la hipotètica utilitat de no confondre la pròpia existència amb una sabata de fusta, era verb i la o és tancada, per tant l’accent, segons unes normes que es pretenen lògiques  ha de portar-lo el verb i no  l’esclop. El resultat va ser escriure durant  un segle milions i milions de signes gràfics absolutament inútils. També podíem accentuar *sòn i ens estalviaríem ratlletes, però les normes són les normes i no es pot despullar tampoc el present de ser o ésser de tota la seua dignitat. Si no agrada a algú, que escriga en arameu, que no té accents ni verb ser.

Crec que és candidat a l’extermini en una pròxima reforma, però de moment podem fer- li un lloquet.

 

Bé-be és un cas semblant, podria haver-se accentuat el borrego, amb un gran estalvi de faltes d’ortografia. Però  no és pas qüestió de ramaderia ovina; bé és un adverbi, forma locucions conjuntives (o bé) i no està malament marcar-lo, convé conservar-lo.

 

El cas de déu-deu és força clar. S’accentua l’element tancat, ni que siga un diftong. És una forma  complexa; no s'han fabricat prou accents per tantes homonímies. Recordeu que amb  tancada no sols significa divinitat, sinó  és un forma de l’indicatiu de deure. Amb vocal oberta no sols és numeral, sinó substantiu, amb significat de font, ullal.

 

Sòl-sol és potser l’element lèxic més freturós d’accent diacrític. Històricament ha estat dels pocs, crec que l’únic, que diferenciava dos homònims amb vocal oberta. Però en la darrera reforma ha estat a punt d’anar a raure al pou de l’oblit, incomprensiblement.

 

Realment hi ha tres mots homònims, dos dels quals no solen confondre’s. Del llatí SŌLUM prové sol  (sense companyia), que en principi per la Ō llarga llatina s’hauria de pronunciar amb o tancada, però aquesta o, per efecte de la velar i per anar en síl·laba inicial, s’ha obert en quasi tot el territori, tret d’algunes comarques gironines. És un fenomen que va explicar fa molts anys Joan Coromines. Semblantment s’esdevingué amb sol  (astre rei), que ve de SŌLEM també amb Ō llarga  llatina  i obertura de la o en la major part del territori. Però el problema comença quan intervé el tercer  en discòrdia, el sòl (superfície del terreny), universalment pronunciat amb o oberta perquè el seu ètim és SŎLUM, amb Ŏ breu llatina.

Els problemes d’homonímia entre els dos substantius són ben antics, de fet l’expressió sòl de terra és ben viva per aclarir el concepte, Ramon Llull ja la utilitzava. El llenguatge ha elaborat una sèrie de recursos per evitar homonímies enutjoses. Jeure al sol i jeure al sòl  no són homòfones en  els parlars gironins, però la immensa part del domini dirà en el segon cas jeure a terra. La locució a terra /en terra és d'ús general en aquest cas i en molts altres de semblants, de manera que una frase com “li van caure les ulleres al sòl” ens sona estranya i fins i tot sembla calc del castellà. La locució “a terra” s’ha substantivat com a masculí,” el terra”,  i avui té un ús prou general  a Catalunya, si bé per a un valencià resulta artificiosa. En el DCVB és considerada com una innovació barcelonina: “Sense preposició, el mot terra en aquest significat sol usar-se com a masculí en el català de Barcelona.”

 

No cal ser un hàbil cercador i trobador de frases enginyoses per  posar exemples de possible confusió entre ambdós substantius sense  el suport del diacrític, no és el mateix estudiar el sol que estudiar el sòl. Si la llengua oral té uns altres recursos i si en l’escrita tot sovint podem trobar un contextualizació aclaridora, hi ha no obstant casos en què l’accent  pot ser útil i necessari. De fet la protesta per l’intent d’eliminació sembla que vingué per la banda “dels de ciències”, i els hagueren de fer cas.

 

 

És comprensible que es vulga evitar el diacrític en parelles de substantius  tret de casos  tan especials com  sol-sòl. Però hi ha uns quants casos particulars en els quals l’IEC hauria d’haver estat més sensible.

 

Enmig de protestes una mica histèriques i frases forçades utilitzades com a arguments, hi havia un cert punt de raó; fins llavors al parlant se li oferien una sèrie de suports gràfics que de colp i de repent es feien fonedissos i el feien sentir una mica desemparat i amb la sensació que el sistema de representació gràfica havia esdevingut més imperfecte. En la major part dels casos eren enrònies i temences injustificades, però en alguna ocasió, quan la protesta és general i reiterada, cal pensar si no caldria atendre-la, o per la claredat del sistema o simplement per la comoditat dels usuaris. Al capdavall es tracta de casos molt limitats.

 

net-nét pareix una parella que cal mantenir diferenciada pel signe diacrític, almenys per  molts parlants orientals. Per als valencians no sembla la cosa tan greu, potser perquè no hi fem diferència de pronúncia.

Es podria haver deixat fins a la propera reforma.

Ara mateix no recorde cap frase d'aquelles que en justificaven la necessitat, però aquesta és més psicològica que real.

 

vens-véns és la forma que calia haver conservat, així com el plural venen-vénen.

Venen al mercat  i vénen al mercat són coses diferents que un parlant oriental distingeix per la pronúncia, sense necessitat de més context. Per tant és lògic  que es mantinga l’accent. Lògic o si més no convenient.

Per a un valencià l’assumpte és quasi banal, diem: 

venen en el mercat i   vénen  al mercat.

 El timbre de la e és tancat en tots dos casos. La veritat és que en la llengua oral ni et passa pel cap que hi haja problemes de confusió i en l’escrita els valencians  només posaven  l’accent per normativa, per pura rutina.

 

os-ós també es deuria haver conservat, no és el mateix trobar un os grandíssim que trobar un ós grandíssim, especialment si l’ós és un grizzly. En gallec  hi ha diacrític i trobe que és el criteri correcte. També podem substituir ós per onso o per orso, formes potser més populars, però poc acceptades per la normativa (si bé onso es troba al DIEC).

 

I ja n’ha prou. No crec que es puguen  eliminar els diacrítics que diferencien mots lèxics, però cal limitar-los al màxim, ja que és impossible trobar un criteri racional clar en el seu ús i es poden multiplicar sense mesura. Com a cas curiós el gallec, que posa l’accent diacrític en molt comptades parelles de substantiu, diferencia ortogràficament entre

 

bóla (esfera) i bola (peza de pan).

 

El cas de dona-dóna és diferent, un problema si de cas de retolació, no pas d'escriptura quotidiana. En realitat aquest diacrític hi tenia tan poc sentit com distingir  porta-porta. Que dona de donar tinga o tancada no és rellevant.

La solució de l'IEC en aquest cas em sembla perfecta; reservar la forma accentuada per a rètols i cartells si cal.

 

I ja s'han acabat els diacrítics “normals”. Però pense en la conveniència de tenir una llista de diacrítics d'ús limitat, que no s'ensenyarien en l'escola primària, però que servirien per identificat mots estranys i curiosos o simplement antics o clarament dialectals. Per exemple: cós, tòt, ròssa, dòs, cóm... Simplement perquè el lector desprevingut no pense que una ròssa és una senyora amb cabells de color clar ni barbaritats semblants. Seria com una  identificació de mots rars; “açò no és el que sembla”.

 

Els valencians comptem poc, o gens. L'AVL  va traure el diccionari normatiu en versió impresa quan estava decidint-se o s'acabava de decidir en l'IEC el canvi en els diacrítics i naturalment la va traure amb els accents segons el sistema anterior.  La coordinació entre ambdues institucions va ser nul·la i l'AVL  es va limitar a pegar la cabotada un temps després, davant el fet consumat, i a  fer els canvis pertinents en el DNV i altres documents en forma  digital.

 

Possiblement si als valencians  ens tingueren una mica en compte, s'hauria mantingut la parella fóra-fora i fins i tot féu-feu però els senyors de l'IEC no ho  hi tingueren interés i probablement no es van aturar ni un segon a considerar els usos valencians.

 

La  llista dels diacrítics per a mi seria aquesta. En primer lloc els 15 de l’IEC:

 

bé -be

déu-deu

és-es

mà-ma

més-  mes

món-mon

pèl-pel

què-que:

sé-se

sí-si

sòl- sol

són-son

té-te

ús-us

vós-vos

 

De moment podem “perdonar la vida” a uns quants, als quals ja m’he referit. En una pròxima reforma tal volta convindrà una bona esporgada, però ara no crec que siga el moment, seria impopular i poc comprensible per  a molts.

 

Hi podem sumar:

féu-feu

fóra-fora

nét-net

nós-nos

ós-os

véns-vens

vénen-vénen

 

 

Tinc la temptació de posar-ne més, com aquesta parella tan valenciana de tòs-tos. Però cal reprimir-se, amb 22 accents n’hi ha prou, i massa. En el benentès que a la llarga cal suprimir-ne uns quants més.

                                                                                                      ISRAEL SARUG