MARINADA
Mercé Estrela Tena
XLII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2022
Viena Edicions 2023
Ens trobem davant un poemari complex, que no ho és per la complicació formal ni per constituir una poesia densament conceptual, sinó pel seu dramatisme, la intensa força dels sentiments i les sensacions que transmet i pels diferents plans en què es mou.
Això no vol dir que siga un llibre sense unitat, sinó que aquesta no és sempre visible, però ja el títol del poemari i de les tres parts que el componen: Vent salobre, Regust salnitre i Flaire de sal, ens donen una pista i una lectura reposada -és un llibre que cal llegir i rellegir per assaborir-lo- ens confirma que els seus poemes, que en una primera impressió poden semblar illes que no formen arxipèlag, mantenen una cohesió pregona. Hi ha la mar, en presència on en absència, en present o en passat, com a paisatge amable i enyorat o com escenari quasi apocalíptic, hi ha un jo turmentat que recorda i recapitula, hi ha referències geogràfiques i polítiques integrades en una història personal… Però anem a pams.
VENT SALOBRE
Aquesta primera part és aparentment la més objectiva, el jo poètic no es fa quasi mai explícit i predomina la descripció de paisatges i costums, quasi sempre intemporals o referits a un temps passat, una infantesa i adolescència situada en els anys 60 i 70, un temps remotíssim per a alguns lectors, però ple de vivències personals i col·lectives per a d’altres, per a una generació que visqué - que visquérem- la darrera etapa del franquisme i l’albada de la democràcia. Així doncs l’actitud del jo poètic no és la de simple descripció ni complaença - si bé hi ha moments on domina el sentiment de joia, de record emocionat o de simple goig de la mirada i els sentits- sinó de vivència i valoració que s’expressa amb un epifonema contundent, com el el cas de poema “Bous a la mar”
Alcohol, rialles, alcohol.
Quatre dies de costums.
Espectacle d’humanoides
El paisatge és marítim, mediterrani, sempre amb la mar al fons, una mar coneguda i domèstica: la platja de Natzaret, les Arenes, la Devesa i els muntanyars, l’Albufera, l’Horta…No és una mar camí d'aventurers de pirates, de descobridors ni de baleners, és una mar que es contempla des de la vora o que simplement està pròxima, i sobretot unida a una sensació de goig i plenitud com només es pot viure en la infantesa. El poema que comença amb els versos
Érem pobres de diners
ens havíem furtat la calma
després de descriure un dia de platja amb uns tons gairebé estellesians, acaba amb un vers no desproveït de simbolisme:
Vents de mar mudaven l’horitzó
La joia de viure, a través de paisatges coneguts i vivències quotidianes, amera aquesta part del llibre, on es respira una atmosfera panteista de natura plena, malgrat les misèries humanes.
REGUST SALNITRE
La sal té molts usos i posseeix un simbolisme variat i ric, no sempre positiu. La sal és corrosiva i resseca, fa estèrils els terrenys, el terrer, la vida. El regust salnitre evoca un temps de la vida adulta conflictiu i amarg, un temps de solitud, de pèrdua, d’amor frustrat i de sexualitat insatisfeta o degradada.
Sirenes de pits caigut i cabellera grisa
llancen esgarips de laments en recordar
noms efímers de nàufragues
delineats sobre la pell nua.
El record és un sentiment dominant en aquests poemes, un record que no aconhorta
Al ventre de la balena
del temps irrecuperable
fregue la llengua d’espart,
cinyell de paraules ràncies.
La mar esdevé una expressió del món interior, de les pròpies vivències
Vaig perdre navilis i velam,
també la bandera corsària,
en aquella travessia nostra.
Els propis sentiments prenen així una dimensió còsmica:
Crits eixordadors d’ocells captius
ofeguen la maror que m’agita,
ancorada al rocam del passat.
FLAIRE DE SAL
La tercera part del poemari és complexa, per una banda reprén imatges i elements de les dues parts anterior, per altra obri una nova perspectiva que no és simple i que introdueix elements com la nostàlgia i un sentiment de pau i plenitud assolit després del drama intern dels poemes anteriors. Retornen algunes referències socials i geogràfiques esvaïdes i la natura plena i orgiàstica es fa de nou present. Són poemes situats en el present o en el passat immediat que expressen una situació de maduresa i fins i tot de felicitat; ara la mar és un horitzó absent, enyorat:
On és la mar, que enlloc
veig onades i veles?
Se l’ha engolida el temps?
Ara el paisatge és la serra, representada per la vegetació mediterrània d’estepes i pebrella, romer i ullastre, i la mar és enyor, record i interiorització:
Sense reeixir-hi, els narius cerquen
la flaire de sal, peix i mol·luscos,
d’algues seques i roques mullades
amb descomposició de plàncton.
La mar tempestuosa esdevé en l’evocació, font de felicitat. Un gaudi diferent d'aquells de la infantesa, amb un passat redimit i acceptat:
Amb enyorança i gaudi evocaré
la claredat de la mirada verda,
els llavis malmesos per marinades,
la salabror del cabell amerat.
Hi ha més elements importants, però només vull referir-me al retrobament de l’amor expressat en el penúltim poema i a l’esclat còsmic de la darrera composició del llibre, escrit en prosa poètica i amb referències mitològiques, ple d’imatges poderoses:
…Reblertes de joia, les aigües saliven somogudes quan hi endinsa el nacre de tanta pell nua.
Comptat i debatut, ens trobem davant d'una obra profundament sincera i personal que no fa concessions a l’expressió fàcil o retòrica. Un llibre que pot semblar poc travat i aspre en una primera lectura i que demana una atenció i una relectura, llavors es mostren les qualitats del poemari, les joies amagades. Una obra com Marinada és l’expressió d’una vida, d’una manera de ser, expressió de sentiments profunds, de goig i de conflictes, d’un paisatge i una terra sentits com a propis, de la mar, de la Natura tota.
