OPHELIA I OFÉLIA
Com es deia l'estimada de Fernando Pessoa, Ofhelia o Ofélia? Va nàixer Ophelia Queiroz però al cap de pocs any la nova ortografia acceptada oficialment a Portugal li canvià el nom per Ofélia Queirós. El cognom sol mantenir-se en la forma original, però la forma primitiva del nom sembla que només la mantingué el poeta.
No queda constància clara de l'opinió de la interessada, que se suposa que acceptà el canvi, que al capdavall es produí quan ella comptava 10 o 11 anys d’edat. Però del que no hi ha dubte és que Pessoa s’estimava més Ophelia, com s’estimava més Orpheu, títol de la famosa revista publicada el 1915. Pessoa fou defensor de l’antiga ortografia i l’únic llibre en portugués que va publicar en vida, Mensagem, està en ortografia tradicional. Entre els intel·lectuals de l’època no faltaven ardorosos partidaris de l’ortografia antiga.
Què havia succeït? Doncs que el 1911 Portugal havia passat de ser un país amb ortografia PH a ser un país amb ortografia F. Portugal, no la llengua portuguesa, perquè al Brasil no hi
hagué canvi ortogràfic fins anys després.
Les ortografies Ph són les de tipus marcadament etimològic, com el francés. També l’anglés i l’alemany segueixen aquesta tendència. En francés tenim moltes consonants dobles per qüestions etimològiques: GRAMMATICA> grammaire, que poques vegades es pronuncien dobles, menys encara en els mots patrimonials: offrir, aller, commun…També manté l'ortografia dels cultismes grecs i llatins amb l’ortografia original; la φ grega es transcriu per ph: Φιλοσοφία> philosophie; de μῦθος deriva mythe, amb y per representar la ῦ y th per a la θ. El grup ch, que en llatí representava una χ grega, es manté: Χριστιανός>christianus >chrétien. N’hi algun cas més, com réthorique.
En les llengües F aquests grups s’escriuen amb les grafies ordinàries: f,i, c, t… i no es solen escriure consonants duplicades o grups consonàntics quan la duplicació és merament etimològica i es pronuncien com a simples.
Exemple de llengua F és el castellà, però l’italià també, malgrat l'abundància de consonants dobles, que en aquest idioma sí que es realitzen fònicament. El portugués actualment també té una grafia F.
És a dir: els idiomes F són aquells en què predomina l’ortografia fonètica. El català, amb la normativa fabrista, és una llengua F, malgrat la conservació d’algun grup consonàntic tipus compte. La ela geminada en els cultismes n’és l'excepció principal.
Les llengües PH poden presentar un aspecte “més elegant” en l’escriptura, però posseeixen més dificultats ortogràfiques afegides, supèrflues. Des del punt de vista de les llengües F, compliquen la vida sense trellat, perquè al capdavall pronunciem igual fer i filosofia i no tenim perquè fer servir un grafema diferent. Per a alguns parlants dels idiomes PH, aquestes grafies donen distinció i elegància, allò que s’escau a un cultisme: la philosophie és quelcom d’elevat i mereix una grafia diferent de faire, fou o coiffeur.
És clar que no hi ha cap llengua naturalment PH o F. De fet les llengües neollatines en fase medieval tendeixen a un ortografia fonètica, normalment poc sistemàtica, si bé en els cultismes poden adaptar grafies tipus PH. Després del Renaixement es tendeix a la regulació ortogràfica, amb resultats diversos. El segle XVII és el de la regulació ortogràfica oficial per algunes llengües importants: en castellà es reforça la tendència fonètica, en francés l'etimològica. Portugal segueix el model francés i mira d’apartar-se de la influència castellana, recordem que les relacions entre ambdós països no eren gens bones i que la política no és aliena a aquestes regulacions.
El resultat va ser una ortografia innecessàriament barroca, a la qual no mancaren crítics l llarg de s.XIX.
Hom es pot preguntar si certes llengües necessiten o els és convenient una ortografia molt etimològica, pense en el francés, o tot al contrari aquest tipus de regulació augmenta el divorci entre llengua oral i representació escrita. No entraré en metafísiques, només vull referir-me al cas portugués.
La proclamació de la República en 1910 va propiciar el canvi ortogràfic de 1911; l'ortografia en Portugal experimenta una simplificació, el portugués esdevé un llengua F, ja no s’escriurà abysmo, mytho, philosophia o rethórica. Sense necessitat de conéixer els detalls del canvi és però impossible negar-ne l’aspecte polític; el nou règim vol una d'ortografia més simple i racional que facilite la alfabetització. L’antiga ortografia podia ser molt estètica i còmoda per a persones cultes, però no facilitava gens que el fill d’un pagés de l’Alentejo, que a males penes completaria l’escolarització bàsica, aprengués a escriure correctament.
Famosos intel·lectuals de l’època s’hi van oposar, fins i tot esgrimint raons que ens poden semblar d’allò més peregrines, com que o abysmo sense y és com si perdés la insoldable profunditat[1].
Pessoa, escrupolós defensor de la puresa de la llengua arriba a escriure: “a orthographia sem ipsilon, como escarro (escopinyada) directo que me enoja independentemente de quem o cuspisse”.
Una mica d raó sí que tenien, l’antiga orthographia posseïa un encant estètic: Orpheu té un aire més exòtic i mitològic de què manca el vulgar Orfeu i Ophelia és un nom més adient per a un gran amor. No és estrany que Pessoa publiqués l’únic llibre en portugués en la vella ortografia, més de vint anys després d’oficialitzar-se la nova. El tema històric, èpic i patriòtic del seu poemari també sembla que s’adiu més amb una grafia tradicional[2].
Però la nova ortografia era molt més pràctica. A banda de dels flocs i ornaments inútils de l’antiga, tipus lagryma o graphica, hi havia una una manca de naturalitat car el portugués tendeix a reduir els grups llatins, OPTIMU> ótimo, i grafies com fructo, aucthor o diphthongo resulten allunyades de la pronúncia real, que fa fruto, autor i ditongo. Com a curiositat hi ha en la grafia antiga un fenomen semblant a la ela geminada del català; l’ús de -ll- en mots com cavalleiro o castello. Aquest grafema és purament etimològic i actualment s’escriu cavaleiro i castelo, segons la pronunciació real.
Amb l’Acordo Ortográfico de 1990 i el seu laboriós i llarg procés d’aplicació, ja culminat, l’ortografia portuguesa i la brasilera s’han unificat fins on és possible, ja que hi ha diferencies de pronúncia irreductibles. Però en realitat al Brasil l’ortografia va començar a modernitzar-se pocs anys després que ho fes a Portugal. Avui dia la vella i barroca ortografia deu semblar tan estranya per als lusòfons com per a nosaltres les ortografies prefabristes.
Més interessant que aquestes disquisicions meues seria llegir la correspondència amorosa entre Fernando Pessoa i Ophelia Queiroz[3]. Era un amor impossible per la particular i complexa personalitat del poeta, però Ophelia es mantingué sempre fidel a aquest amor i deu anys després del la fi del primer namoro, que només durà un any, va aconseguir reprendre la relació, mentre Fernando no va per res per retrobar-la. Aquesta represa fou breu i tempestuosa, al cap d’uns mesos vingué la ruptura definitiva. Però Ophelia no es va casar fins que Fernando va morir; ho va fer als trenta-vuit anys, una edat molt tardana. Allò més normal és que després del fracàs de la primera relació, la joveníssima Ophelia hagués buscat un bon partit, amb seguretat econòmica i la perspectiva d’un matrimoni estable i amb fills. Si açò no es fidelitat...
[1] “Escrevel-a com i latino é fechar a boca do abysmo, é transformal-o numa superficie banal”. Teixeira de Pascoaes
[2] Es poden comprovar les diferències entre ambdues ortografies en: https://pt.wikisource.org/wiki/Mensagem_(Fernando_Pessoa)
Les obres de Pessoa estan editades normalment en l’ortografia reformada.
[3] Cartas de Amor de Fernando Pessoa e Ofélia Queiroz. Assírio & Alvim (2012).
